El conjunt catedralici s’ubica en el lloc més elevat de la ciutat, sobre un promontori que ocupà, inicialment, l’aquarterament dels exèrcits romans comandats pel general Gneu Corneli Escipió (s. III aC). En el segle I dC aquest espai es transformà en una àrea sacra presidida pel temple d’August. En època visigoda (s. V-VI) el recinte de culte imperial es transformà, probablement, en conjunt episcopal amb la catedral, el baptisteri i el palau del bisbe. Després del parèntesi de l’època islàmica, en què no es documenta cap edificació, s’inicià la construcció de la catedral medieval a partir de l’any 1171. L’arquebisbe Hug de Cervelló llegà en el seu testament recursos econòmics per començar-la. La catedral s’emplaçà aprofitant les restes del recinte de culte imperial romà.

La Catedral, que fou planificada en creu llatina amb una longitud de 104 metres i un gran claustre amb decoració marmoritzada i 295 capitells, es convertí en una de les catedrals romàniques més imponents de la cristiandat. L’any 1331 fou consagrada per l’arquebisbe i patriarca d’Alexandria, Joan d’Aragó. A causa de la pesta negra que va arribar a Tarragona l’any 1348, la façana quedà inacabada. Les capelles que s’obren en les naus laterals mostren una evolució estilística que va des de l’època del gòtic a la del barroc. Avui, la catedral, metropolitana i primacial, continua sent un far espiritual i cultural en ple segle XXI.